La epéntisi e yod en estremeñu

La epéntisi consisti en la añiición dun son endrentu duna parabra i en huendu e yod se trata e la añiición la semivocal u semiconsonanti i en una sílaba. La enclusión desti son prouci nuevus ditongus, premitiendu el alongamientu la parabra. Esti rahu e la fonética estremeña se esperria pol tol domiñu del lionés, pol sel rahu típicu desta luenga, sigún quea atestiguau enas províncias de Lión, Zamora, Salamanca, pol supuestu Astúrias, i cumu aseñala Zamora Vicente tamién apaecin en gallegu i en el purtugués vurgal. Los ditongus proucius tien destinta naturaleda que los etimulóhicus proceentis de ĕ latina. Caraiterística común a tolas parabras que prehentan esti rahu es la e dalsi, polo heneral, ena úrtima sílaba la parabra i en parabras de héniru femininu, inque desistin numirosus sabulugaris en masculinu. Se puein zalachal enas balburdas: epéntisi atrasina e c, de r i dalgotras letras. Velailas las destintas amenidacionis ondi está asiahá esta epéntisi:

Epéntisi atrasina e c
Se suzalacha en:
—áncia (lat. –antĭa). Es la telminación corrienti entri el lésicu estremeñu, ya que audecha abadal los acaberus -anza, -ado, -idad, -ción, ec. que muelnaenti son crarus castellanismus (lo que supón la prehéncia de dobretis cumu comparáncia-comparación, manifestáncia-manifestación). V. gr.: alabáncia «alabanza», enseñáncia «enseñanza», comparáncia «comparación», seguráncia «seguridad», andáncia «periodo de contagio», inoráncia «ignorancia», vacáncias «vacaciones», laváncia «lavado», papáncia «comida», recuperáncia «recuperación», matáncia «matanza», huntáncia «juntura», manifestáncia «manifestación», educáncia «educación». Nu estanti abemus parabras cumu repunanza «repugnacia» u molestanza «molestia».
—ánciu. Es la mesma telminación que –áncia peru que á esprimentau un chambu e héniru. V. gr.: andánciu «periodo de contagio», haránciu «mata similar a la jara». Nu se consiera epéntisi, pos es etimulóhica (lat. cercĭum) la e la parabra resénciu.
—áncia (lat. –andĭa). Namás conozu la parabra gráncia «granza» (lat. grandĭa).
—óncia. Es analóhica, pos namás se da ena parabra heringóncia «jerigonza, ademán» (prov. gergons). Se guipi la parabra e mesma telminación fróncia «pizca».
—cia. Namás palícia «paliza», que se trata dun castellanismu enfrenti a télminus cumu palera u perfa.
—ciu. (lat. –dĭum). Namás la parabra báciu «bazo» (lat. badĭum).
—ciu. En parabras cumu estrúciu «destrozo», negrúciu «negruzco», brancúciu «blancuzco».
—cián. Ena parabra holgacián «holgazán».

Epéntisi atrasina de r
Angunas parabras posein epéntisi de yod deque la sílaba enceta pol r. Costituin una corrobla nu mu grandi, peru velailus angunus de los sabulugaris: venériu «venero», mítria «sopapo», atahárria «ataharre» escabriosu «escabroso», fárria «farra», escambrión «cambrón» (lat. *escrabronem), escurriahas «escurrajas», panárria «panarra».

Epéntisi atrasina dalgotras consonantis
El ámbitu la epéntisi pol analohia se aiga esperriu tamién patrás dalgotras consonantis. V. gr.: úrnia «urna» (lat. urnam), bórniu «albura del tallo o tronco» (lat. alburnum), descánsiu «descanso», quidiá «quizás» (lat. qui sapit). Nu se arrepara ena i de cudial i los sus derivaus cumu epéntisi, sinu cumu metátisi (lat. cogitare).

Comentarios

Anónimo ha dicho que…
Alúu de leelti y dá la tu cencia nel dominiu la palra, a vel si eris espacas e idilmi cuala sedria la horma mas estremeña e "seguridad", seguranza o segurancia, dambas dos las tengu sentias y nu se si pue sel ebia un lusismu o a la castellanidación la palra.

Asperu que retrueis tal comu sabis desplical algotrus asuntus, es idil, pa presonas quenu somus entendias en gramatica ni atifatis la palra.

Atentamenti Tallu

Entradas populares de este blog

El conventu de san Marcus en Marchagás

Estremaúra, cotu de caça

ESTREMEÑU: LA IDIOMA ATARUGÁ