Estremaúra, cotu de caça

 
Cartuchu ala metá dun caminu en Val dela Calçá
 

En memoria delos animalis achacinaus en Portugal i de caúnu delos que huerun vítimas del entretemientu insanu i imoral que es la caça ogañu

 

«A los efectos de esta ley, el territorio de la Comunidad Autónoma de Extremadura se clasifica en terrenos cinegéticos y terrenos no cinegéticos». Assina de simpri i de craru asseñala la lei de caça la tierra estremeña. 

 

Si eris animal i por custionis climáticas o d’esprotación acabas en Estremaúra, plontu saldrás del mundu esti porque un umanu vestíu de caqui i con una escopeta al ombru está alampandu por pegar-ti un tiru. 

Si eris perru de caça, vivirás en un chiqueru tol añu, junta ozenas más de perrus comiendu pan arremollecíu i bacharola, atau del pescueçu sin poer-ti remenear del sitiu ni siquiera pa echar-ti a dormir i lairarás de coragi a tol que passi pol renti i agullarás dandu alaríus calafriantis ca nochi escachandu el descansu delas demás especiis. 

Si eris páxaru i el umanu estuvu a piqui de destinguir-ti antis, con una poca de suerti pondrás el níu, criarás i emigrarás; si no, no tendrás arvu seguru, no averá bayón que te inculti, ni charca que t’arrecoja. Bardal nengunu sedrá hondu bastanti pa tapar-ti. 

Si corris a quatru patas, ni vivalera, ni trueca, ni bonchi, ni espesina t’acovijará. No sirvin las revirivueltas, ni los rejurtus, ni la velociá pa escambullir-ti: tras de ca çarça, de ca acirati, de ca xara está acechandu-ti cola pacencia ansiosa del sicópata, pola que’l tiempu se cuenta en sangri. 

Si eris umanu i no estás en el mundu dela caça sufrirás tolos dañus colateralis possivris: no podrás salir al campu sin sentir las balas volandu i los cañonazus rebumbantis enas barrancas delas riveras, ni passar a parti nenguna porque ondi no ai animal esprotau pala ganaería es cotu de caça. El caminu del andarín, la verea i el regatu sedrán de promu contaminanti siguiendu la carrafilera de cartuchus i las latas de cerveza andiquiera. En essus mesmus caminus vedrás la gota de sangri de quien le vaziarun la vida, vedrás el perru inuti pal caçaor descordelau, desengañau i cambolanti procurandu pola gandalla o colgandu duna enzina. T’encontrarás el javalín aginau a atravessar-si pola carretera ahuyendu duna montería del día antis i el gansu escogollau an pie duna charca por avançar-si un galgu en mala ora una tardi de estrenamientu. Con tó estu, el coraçón se te engurruviñará ca ves que salgas al campu.

Cómu puea ser un passatiempu matar un otru ser vivu? No ai igualdá de condicionis ni necessiá, namás afán de sentir-si quién encañonandu alguien porque quitá-li la vida es mandar en él. Gustar matar es reconocer-si sicópata. Dar larga ala ravia diaria a pegar tirus es arrebullir más i más i más el’ansia compondrona i entenía dela mesma manera que si unu quijiera de beber agua crara dun maniantal i la envarbasca primeru i cogi un vasu rotu pa bebé-la: envenena alos que beban dispués i se pon el hozicu ensagretau. Entretener-si en matar es el andar más arrastrau ena genti. No es custión de que una lei comenenciosa i envenená, en tó i por tó imoral i atrasá, sirva pa tapar el viciu más ruín, agomitavri i baxu que se puea tener que es el d’encevicar-si al dañu i mataeru d’otrus animalis. Una lei no puei tapar unas assaúras indinas i maliciosas.

La rola ala que encañonas no tien la culpa de que t’echaran del trabaju. La javalina que hoça an pie del alcornoqui no puei pagar por tu sufrir d’abusión en el estitutu. Que en casa padeças duna pareja manejantona i de críus indeseaus no quier dizir que tengas que esgraciar una familia de ciervus. Ná de essu vai a arregrar-ti pobrema nengunu, más, has que te hundas más ena miseria de ser un desgraciau que busca consuelu ena muerti ajena. Si t’encararas al conflitu cola mesma confiança cola que t’encaras al javalín cerrúu que se muevi a soma traspón assujetandu con buen pulsu el’arma que le quitará el sinu, no tendrías las ansias essas de hazé-li dañu a naidi. Por regentear-ti entre las xaras colas botas de material, el chalecu de rumbus i la escopeta que agasajas mejor que ala tu familia no sedrás mejor que naidi, enque assín lo sienta el tu egu diminutivu. Ni la parva de cartuchus caíus entre los canchalis quier dizir que mandas ena naturaleza. Ni las malandronás colas que resplandillas enas tavernas mentras royis la carni d’animalis que otrus acachinarun por tí achopaçan a naidi. Las muertis que recadas en el coraçón te pesarán, porque enque no te doloreças dellas agora, saldrán: tó acaba saliendu.

Queréis arrendar los «grandis» reis que antañu destinguierun los ossus delas sierras i los cavallistas que arrinconavan javalinis enos bosquis escurus: vos confundís reondamenti de referentis. Ellus no eran euris, namás pessonas tristis, perejileras i aburrías con el pechu más escuru que los bosquis ondi caçavan, gustosus siempri de dar-si postín. Procurai por referentis en los que aman, no en los que odian; en los que crían i no en los que faratan; en los que vivin de manera onesta i cenzilla sin necessiá de presumimientu. Essa genti no está pintá en quairu nengunu, ni saldrá pola teli, ni empataratan a naidi: el su únicu afán es vivir de manera tranquila tal i cumu los animalis que matáis. Ni los animalis ni los umanus estamus segurus con vujotrus en el campu. Estremaúra no es el desfogaeru de frustacionis de naidi: essa guerra á de ser interna.

 

Comentarios

Olmoyenebro ha dicho que…
Hoy me acordé de ti. El gran sabio del alto-extremeño, gran filólogo!. Un saludo. A cuidarse.

Entradas populares de este blog

El conventu de san Marcus en Marchagás

ESTREMEÑU: LA IDIOMA ATARUGÁ